L'observació participativa és un mètode de recerca qualitativa
utilitzat en les ciències socials, principalment per l'antropologia cultural, però també per part de
la sociologia,
els estudis de comunicació i la psicologia
social.
Consisteix en que l'investigador interaccioni amb els investigats (o informants)
en el context propi d'aquests, compartint-ne l'experiència quotidiana, alhora
que es recullen dades de manera sistemàtica i no intrusiva.[1] Durant el procés de recerca
l'investigador passa a formar part del grup estudiat, ha de ser acceptat per
aquest i ha de negociar socialment la seva posició i participació.
Tot i que hi ha antecedents anteriors, el mètode s'origina i defineix a
partir de la dècada dels anys 30 del segle XX a
través del treball de camp dels antropòlegs socials, especialment dels
estudiants de Franz Boas als Estats Units i en la recerca de sociologia urbana de l'Escola de Chicago.
S'ha utilitzat per estudiar comunitats de tot tipus: religioses, laborals,
subcultures urbanes, sociabilitat a les xarxes digitals, etc.
L'investigador manté un punt equidistant entre l'objectivitat i la
identificació amb els altres informants, que li permet entendre "des de
dins" un fenomen, sense els prejudicis propis i per tant adoptant un
enfocament sovint proper al relativisme cultural però sempre amb el
distanciament que permet enumerar els presupòsits i qüestions implícites o els
tabús associats a aquella pràctica cultural. Per tant suposa adoptar un
enfocament que combini l'esperit crític amb l'empatia. Les
principals limitacions com a metodologia de recerca sorgeixen justament
d'aquest difícil equilibri.
Un objectiu
de l’observació participativa és la descripció de grups socials i escenes
culturals per mitjà de la vivència de les experiències dels participants en un
grup o institució (Woods, 1987), per la finalitat de comprendre com defineixen
la seva realitat i com organitzen el seu món. Autors com Jorgensen (1989) i
McCall i Simmons (1969) conceben l’observació participativa com una combinació
d’estratègies. L’observació directa d’esdeveniments rellevants s’ha de
realitzar durant la interacció social en l’escenari, amb els subjectes
estudiats, al costat d’entrevistes formals i informals, d’enregistraments sistemàtics,
de recollida de documents i de materials, flexiblement, segons la direcció que
va prenent l’estudi.
Algunes característiques de l’observació
participativa són:
1) Procés
obert i flexible. El
problema queda obert a redefinicions a partir de la informació que es recull.
2) Realitat
social natural. La
informació s’obté d’una manera espontània en un escenari social intacte, respectant
el curs natural dels fenòmens.
3) Estudi
aprofundit de casos. Per a
descriure situacions socials o casos concrets, les activitats de les persones
implicades i allò que signifiquen per a elles les observacions.
4) Perspectiva
de les persones implicades. L’observador experimenta i comparteix.
5) Rol
participatiu. Mentre hi
pren part, l’observador recull informació “des de dins” gràcies a aquesta
participació. No es limita a veure què passa, sinó que ho sent i ho percep com
si fos un altre membre del grup.
6) Lògica de
descobriment. S’orienta
a produir conceptes, generalitzacions i teories a partir de la realitat i no
tant a contrastar models teòrics.
7) Teoria i
teorització interpretatives. Es pot generar coneixement teòric i/o pràctic. El coneixement teòric
parteix de conceptes emergents per arribar a elaborar teories interpretatives a
fi de comprendre els fenòmens socials. D’altra banda, mitjançant el coneixement pràctic, l’investigador pot prendre decisions en la pràctica.
BIBLIOGRAFIA
Del Rincón Igea, Delio. (2009). Metodologies qualitatives orientades a la comprensió. Mòdul 3 de
l’assignatura Mètodes d’investigació en educació. Barcelona: UOC. Pàg. 22.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada